Avui recuperem uns càlculs sobre la solidaritat fets pel Centre Català de negocis
(CCN) en el seu llibre Catalunya Estat d’Europa. Els càlculs comparen
l'aportació de cada ciutadà en el seu moment i en el seu territori per a la
reconstrucció d'Europa després de la Segona Guerra Mundial, per a la
reunificació d'Alemanya a partir del 1990 i per a la supervivència de l'estat
espanyol finançat per Catalunya (càlculs des del 2000 al 2010).
Segons expliquen en el llibre per ser solidari cal
complir tres premisses:
· Primer, voluntat d'ajudar
a qui ho necessita
· Segon, quantitat de diners
de l'ajut que ha de ser pactada. Amb el Pla Marshall i amb la
reunificació alemanya es va pactar una quantitat estricta de diners
· Tercer, l'ajuda ha de ser
limitada en el temps. El Pla Marshall es va limitar a 4 anys i la
reunificació alemanya a 10 anys
En el cas de Catalunya no es compleixen cap de les tres
premisses per ser solidari:
·
Els catalans no hem decidit mai si volem ser
solidaris o no, ens hi obliguen.
·
Fins fa poc l'estat espanyol no ens ha dit la
quantitat de diners de l'espoliació fiscal
·
I per al tercer punt, la durada en el temps és
indefinida.
El Pla Marshall, finançat pels USA, va aportar a
l'Europa occidental destruïda per la guerra 97.000 milions de $ (valor
actualitzat) repartits durant 4 anys del 1947 al 1951. Això era equivalent
a l'aportació per persona de 165 Euros per any, equivalent a l'1,23% de la
renda personal de
cada americà.
Per a la reunificació alemanya, la RFD va destinar
600.000 milions d'Euros repartits en 10 anys. Això era equivalent a l'aportació
de 984 € per persona i any, equivalent al 3,75% de la renda personal de cada alemany.
El Dèficit fiscal crònic de Catalunya respecte a Espanya
fa que en els darrers 10 anys s'hagin deixat d'ingressar 220.000 milions
d'Euros repartits en 22.000 milions €/any. Això representa 3.014 € per persona i any, equivalent al 10,19% de la renda
personal de cada català, independentment de si se sent català, més
català que espanyol, tant català com espanyol, més espanyol que català,
espanyol o ns/nc.
A sota
hi ha la taula explicant aquestes quantitats, relacionant-les amb el PIB i el
PIB per habitant de cada cas.
L'anàlisi d'aquestes quantitats fa veure que
l'espoliació que està patint Catalunya des de sempre però més intensament en
els darrers 10 anys és per a cada any 3 vegades més gran que el cost anual per
persona de la reunificació alemanya i unes 20 vegades més gran que el cost per
persona del Pla Marshall!
Vegi’s el gràfic següent !
|
Comparació entre les aportacions de cada ciutadà al Pla
Marshall, a la reunificació alemanya i a l'espoliació de Catalunya
|
|
|
Import actualitzat
(milions)
|
Import total (milions)
|
Nombre habitants
(milions)
|
Import persona i any
|
% renda persona
|
Duració anys
|
PIB (milions)
|
|
Pla
Marshall (EUA) 1948-1951. En milions de $
|
97.000
|
388.000
|
147
|
165
|
1,23%
|
4
|
7.886.179
|
|
Reunificació
alemanya 1990-1999. En milions d'€
|
600.000
|
6.000.000
|
61
|
984
|
3,75%
|
10
|
16.000.000
|
|
Dèficit
fiscal Catalunya respecte a Espanya els darrers 10 anys (2000-2009). En
milions d'€
|
22.000
|
220.000
|
7,30
|
3.014
|
10,19%
|
10 (indefinit)
|
216.000
|
|
El Pla Marshall va aportar a
Europa occidental 388.000 milions de $ repartits durant 4 anys en 97.000 milions de $/any.
Això era equivalent a l'aportació per persona de 165 Euros per any, equivalent a l'1,23% de la
renda personal de cada americà
|
|
Per a la reunificació alemanya,
la RFD va destinar 6.000.000 milions d'Euros repartits en 10 anys a 600.000
milions d’euro/any. Això era equivalent a l'aportació de 984 € per persona
i any, equivalent al 3,75% de la renda personal de cada alemany
|
|
El Dèficit fiscal crònic de
Catalunya respecte a Espanya fa que en els darrers 10 anys s'hagin deixat
d'ingressar 220.000 milions d'Euros repartits en 22.000 milions d'Euros cada
any. Això representa 3.014 € per persona, equivalent al 10,19% de la renda
personal de cada català
|
25/06/2011. Tres plans Marshall
per Espanya provinents d'Europa i una torna d'un Pla Marshall cada 6 anys
provinent de Catalunya
Enric Juliana escrivia el 13 de març a La Vanguàrdia un article
de nom Tres plans Marshall per Espanya, que cal llegir, comentar i analitzar, ja
que a efectes comparatius amb els pressupostos de la Generalitat d’enguany i
l’esmena a la totalitat d’aquests pressupostos presentada per Solidaritat
complementen amb escreix el coneixement dels procediments de l’estat. El mapa
explica el repartiment, amb el que sembla un estrany criteri, dels ajuts
europeus:
· La meitat assignat a la meitat sud
d’Espanya
· Una quarta part al Nord-oest
· Una cinquena part a l’est (Catalunya, País
Valencià, Múrcia i Balears)
· La resta a la Cornisa Cantàbrica
El repartiment
sembla caòtic, però no ho és. “Està atado y bien
atado”. Només una cinquena part dels
ajuts han anat a l’est mediterrani que té la meitat de la població i genera més
de la meitat del PIB de l’estat però que no ha servit ni per implantar-hi
un Corredor Ferroviari Mediterrani ni una xarxa d’autovies gratuïtes que
ajudin a augmentar la productivitat de la zona, ja que el disseny global i el
repartiment ve de Madrid. Les quatre cinquenes parts han anat al
Sud, Nord i Nord-oest que en els 20 anys d’ajuts no s’han industrialitzat com
hauria calgut sinó que només han vist com els regalaven autovies (radials) i
xarxa de TGVs (radials) que com hem demostrat moltes vegades sempre seran
infrautilitzats, fins que en la fallida que tard o d’hora s’esdevindrà siguin
cedits a multinacionals de serveis per un preu de saldo. Les
inversions a Catalunya i País Valencià han sigut en gran part per
finançar el TGV Madrid-Barcelona o Madrid -València, però no pel TGV Barcelona
València. Per tant repartiment de recursos que sembla caòtic però no ho és. Ha
servit per satisfer la megalomania de Madrid i no s’ha invertit en funció de la
necessitat, ni de l’esperat retorn de la inversió, sinó per motius diferents,
polítics, de clientelisme, etc.
Uns quants tasts:
“Tres planes Marshall. España ha
recibido de Europa una suma de dinero tres veces superior a lo que supuso el
plan ideado en 1947 por el secretario de Estado norteamericano, general George
Marshall, para ayudar a la reconstrucción de los países europeos después de la
Segunda Guerra Mundial y bloquear el avance de la influencia
soviética. España ha percibido más de 120.000 millones de euros desde su
ingreso en la Comunidad Económica Europea en 1985, frente a los 12.841 millones
de dólares que Estados Unidos transfirió a los gobiernos de Europa occidental
entre 1947 y 1951, con la única excepción de España y los pequeños estados de
Andorra, Liechtenstein y San Marino. Tres veces más si actualizamos el valor de
la divisa estadounidense en la posguerra.”
Mr. Marshall pasó de largo y dejó a
Pepe Isbert con un palmo de narices en la plaza mayor de Villar del Río.
Cuarenta años después –la unidad de tiempo del franquismo–, llegó la hora del
resarcimiento. La hora del Gran Drenaje. Un
acontecimiento único en Occidente. “España se ha convertido en el país del
mundo que históricamente más se ha beneficiado de una corriente de solidaridad
proveniente de otros países”, escriben los economistas José Luis
González Vallvé y Miguel Ángel Benedicto Solsona en La mayor operación de solidaridad de la
historia (Plaza y Valdés, 2007), la crónica mejor documentada sobre
el efecto de las ayudas comunitarias en una España deseosa de bienestar, que en
junio de 1985, fecha de ingreso en la CEE, apenas alcanzaba el 68% de la renta
per cápita europea.
Tres planes Marshall. Más de treinta
veces el dinero que recibió Alemania Occidental (1.440 millones de dólares)
para que pudiese levantar cabeza. Una ayuda
gigantesca que se ha concentrado, de manera preferente, en la España
meridional, en la meseta castellana y en Galicia.
“ Sigue el abogado defensor
español. Hemos aportado más de cuarenta millones de consumidores al mercado
europeo. Y hoy tenemos un país con excelentes
infraestructuras: autovías libres de peaje (excepto en Catalunya, en Levante y
en el corredor del Ebro), la mayor red de alta velocidad ferroviaria del mundo,
parques tecnológicos y logísticos en cada esquina... Han sido unos años
extraordinarios. El excelente drenaje de los fondos europeos ha
legitimado la España de las autonomías, un federalismo camuflado que en los
próximos años será retocado y uniformizado por dentro sin tocar la fachada. Y
hemos consagrado el Gran Madrid. Observen el mapa. Qué finura: modestia en las
ayudas recibidas de manera directa y un chorro de dinero repartido aquí y allá
para ampliar los mapas radiales de carreteras y ferrocarriles. Un salto de gigante para el centro y sus empresas
constructoras. Les pondré un ejemplo, uno sólo: los túneles del
Guadarrama, una de las mayores obras de ingeniería acometidas en Europa en los
últimos años, dos túneles de 28,4 kilómetros imprescindibles para llevar el AVE
a Galicia, a Oviedo, a Santander y al País Vasco, han costado 1.219 millones de euros y han sido financiados en un 85% por
los Fondos de Cohesión europeos”.
Aquest article es va
complementar amb
la carta de Xavier Llach, lector de La vanguardia de títol Pla Marshall català:
“A l´interessantíssim article "Tres planes Marshall" (13/ III/ 2011), Enric Juliana compara les aportacions de la Comissió
Europea a Espanya amb el pla Marshall -Espanya
rebé d´Europa entre 1985 i 2011 l´equivalent a tres plans Marshall-.
Si aquesta comparació la fem amb l´aportació de Catalunya als diners
públics espanyols, que no tornen, resulta que cada
sis anys fem donació d´un pla Marshall. Si aventurem que el dèficit té, com a
mínim, un històric de trenta anys, resulta que al llarg de la democràcia hem
regalat cinc plans Marshall a Espanya. Ara per ara les preguntes
són: fins quan la nostra generositat? A canvi de què? Qui la decideix? Es
publiquen les dades anualment?”
Consells
El repartiment
dels fons de la UE, que explica amb detall l’Enric Juliana
Suposo que les
dues Reflexions i l’enllaç a l’article de l’Enric Juliana us han deixat el
panorama meridianament clar!
Us ho heu de
llegir tot un parell de cops!
Hi ha un problema
en aquesta presentació i és que hi ha poc gràfic, per tant s’ha de tenir molt
assumit el missatge com per a poder-lo desenvolupar pràcticament sense
pissarra!
En el quadre
següent està expressat de manera gràfica el valor de l’esforç de cada ciutadà
dels països que volen ser solidaris amb altres països:
En horitzontal hi ha els tres exemples i en vertical els
imports, nombre de ciutadans, import anual per ciutadà i durada de l’ajut.
Malgrat que en el gràfic posi habitants, no s’ha de parlar
d’habitants
ja que:
- El beneficiari és el
poble, els ciutadans europeus, però qui paga el Pla Marshall són els USA i
per tant l’esforç realitzat és del poble americà, dels ciutadans americans,
- En el cas de la Reunificació
alemanya el beneficiari és el poble de l’Alemanya Oriental (RDA) i qui
paga la reunificació és la RFA, República Federal Alemanya o sigui que són
els
ciutadans de la RFA,
- En el nostre cas el
beneficiari és el poble espanyol, però qui paga a Espanya són els ciutadans de
Catalunya
A primer cop d’ull ja es veu com funciona el quadre. En l’import anual per
habitant, en el temps pactat de solidaritat, cada ciutadà dels EUA
varen pagar 164 $, una franja molt prima, el que varen pagar, en el temps pactat
de solidaritat, els ciutadans de la RFA fou més gran, 980 $, una franja més
ample, cinc vegades més gran i el que paguen els ciutadans de
Catalunya per mantenir Espanya és de 3.000 €, una franja molt ample, tres vegades més
gran que la contribució dels ciutadans alemanys i quinze vegades més gran que
la dels ciutadans americans. Sense límit de temps! No són 4 anys ni
10 anys, sinó tants anys com aguantem (ja estem a les acaballes). Fa dècades
que dura i no s’albira cap possibilitat de millora ja que Espanya necessita la
mamella catalana (la gallina dels ous d’or?) i cada cop més ja que s’acaben els
Fons Estructurals de la UE que han subministrat a l’estat espanyol 14.000 m€,
que s’han baratat amb AVEs i autovies, però fora de Catalunya!
En el cas de Catalunya no es compleixen
cap de les tres premisses per ser solidari:
·
Els
catalans no hem
decidit mai si volem ser solidaris o no, ens hi obliguen...
·
Fins
fa poc l'estat espanyol no ens ha dit la quantitat de diners de l'espoliació fiscal...
·
I per
al tercer punt, la durada en el temps és indefinida............................
I finalment hem
de relacionar l’espoliació de Catalunya amb la generosa contribució dels
ciutadans americans al Pla Marshall i els ciutadans alemanys a la Reunificació
alemanya. Amb xifres, llum i taquígrafs!
Ho explica l’Enric Juliana. En el gràfic es veu amb
claredat: La part de pastís taronja clar representa el valor dels 3 plans
Marshall de la UE abocats a Espanya i que s’estan acabant. Son tres vegades
97.000 M$. La part vermellosa són els 5,7 Plans Marshall abocats per catalunya
a Espanya, o sigui 5,7 vegades els 97.000 M$ que representa el dèficit fiscal
acumulat de 557.000 M$ dels darrers 30 anys de Consti atada y bien atada!
I per a més INRI en Juliana explica la questió de la
consagració del Gran
Madrid… un
chorro de dinero repartido aquí y allá para ampliar los mapas radiales de carreteras
y ferrocarriles. Un salto de gigante para el centro
y sus empresas constructoras.
I
als catalans i a les empreses constructores catalanes que els donin pel cul…
