Els falsos arguments dels immobilistes
Resistències a ser reformat
n L'actual sistema de finançament de les comunitats
autònomes té moltes resistències a ser reformat,
u
sobretot per part dels representants polítics i socials d'aquells territoris que ara gaudeixen d'una situació de privilegi
sobretot per part dels representants polítics i socials d'aquells territoris que ara gaudeixen d'una situació de privilegi
u i que reben més
diners dels que els tocarien amb un model que fos just i equitatiu.
Territoris que
paguen i territoris subsidiats
Territoris que
paguen i territoris subsidiats
Perpetuar l'enorme dèficit fiscal que asfixia Catalunya
Hi ha alguns
intel·lectuals (?) unionistes que no volen que
Catalunya tingui un finançament just i equitatiu.
n El seu objectiu polític, ocult
darrere de pretesos arguments acadèmics, és:
u
perpetuar l'enorme
dèficit fiscal que asfixia Catalunya, altrament dit espoliació fiscal,
ncom a garantia
de continuïtat de la situació de tracte privilegiat que tenen altres territoris
de l'Estat espanyol.
Pretesos arguments
acadèmics
· Suposades discriminacions
1.
Qui paga impostos
són les persones i no els territoris…
2.
Superàvit del
comerç exterior de l'economia catalana en relació
amb la resta de comunitats autònomes de l'Estat
3.
Solidaritat entre territoris...
Argumentaris | |
Els
falsos arguments dels immobilistes. Comentaris
Entre maig i juny
del 2009, Emili Valdero, Doctor en economia i professor titular de la
Universitat de Barcelona, va publicar 3 articles al diari AVUI, Economia, els
dies 19/5, 2/06 i 12/06 del 2009. Els tres articles expliquen
científicament els perquès de l’immobilisme de les comunitats autònomes
espanyoles instal·lades en el subsidi o sigui la contínua recepció de diners de
l’estat (sopa boba) provinents dels ajuts europeus i provinents de Catalunya.
Introduïm tot seguit les premisses:
· Per aclarir conceptes cal citar primer el
començament d’un article del mateix Valdero, comentat el 21 de juliol del 2011:
o
“Les comunitats autònomes de règim comú són aquelles que no
recapten directament ni regulen ni inspeccionen els impostos que paguen els
seus ciutadans. Els ingressos que alimenten els pressupostos d'aquestes
comunitats provenen, fonamentalment, de la participació en una part de la
recaptació d'una cistella d'impostos estatals, que s'anomenen tributs cedits.
· En segon lloc cal recordar com hem
explicat molts cops, per exemple el 23/11/10, què són les Balances Fiscals:
o
Com
acabem de dir l’estat espanyol recapta impostos (IRPF,
IVA, Impost de Societats, Impostos especials) de les comunitats
autònomes. Tots els impostos espanyols van a parar a una cistella comuna. A
continuació l’estat amb criteris indesxifrables inverteix part d’aquesta
cistella en les comunitats autònomes, en forma de pagaments en efectiu i en
forma d’inversions en infraestructures (forma part de la curiosa manera de
repartir que la inversió i despesa en el Museu Reina Sofia de Madrid es
sostragui amb una certa proporcionalitat a cada comunitat autònoma (?), però en
canvi la inversió i despeses del MNAC l’hagi de pagar íntegrament Cayalunya (???).
· En definitiva, un cop calculades les Balances Fiscals (explicat a bastament en altres
apunts) poden passar dues coses:
·
Que
hi hagi Superàvit Fiscal si l’estat
inverteix més del que recapta d’impostos
·
Que
hi hagi Dèficit Fiscal, que és el nostre
cas, si l’estat inverteix menys del que recapta en impostos
·
El PIB, Producte Interior Brut de Catalunya, el 2008
fou de 216.923 milions €.
·
El
dèficit fiscal de Catalunya fou de 22,000 milions€
que significa un 10,2% de PIB. Diners que
anualment van a Madrid en impostos, que omplen el fons comú i que un cop
repartit aquest fons comú no tornen en forma d’inversions a Catalunya.
· I aquesta manca d’inversió va creixent. Al
1994 era de menys de 5.000 milions€, el 2008 era de 22.000 milions€ i a dia
d’avui deu ser força superior a 24.000 milions €
I ara els articles de l’Emili Valdero:
Els falsos
arguments dels immobilistes (I)
L'actual sistema de finançament de les comunitats autònomes té moltes
resistències a ser reformat, sobretot per part dels representants polítics i
socials d'aquells territoris que ara gaudeixen d'una situació de privilegi i que reben més diners dels que els tocarien amb un model que
fos just i equitatiu.
Un
dels arguments que esgrimeixen els immobilistes és que no hi ha cap
discriminació fiscal de Catalunya, perquè qui paga impostos són les persones i
no els territoris i, com a conseqüència, els contribuents catalans són tractats
per Hisenda exactament igual que els contribuents de qualsevol altre lloc. La falsedat d'aquest argument és que ignora deliberadament
que l'activitat econòmica del govern de l'Estat és dual, no només recapta
impostos, sinó que
també realitza despeses.
L'afirmació de l'argument anterior
només té en compte el vessant dels ingressos de l'Estat i deixa de banda la
seva despesa; ignora el territori on es materialitza i on es localitzen els
perceptors dels seus pagaments. És una visió esbiaixada i els qui la utilitzen
no són neutrals respecte al tema analitzat: fan
servir aquest argument de manera demagògica per manipular els ciutadans de bona
fe. La forma correcta de fer l'anàlisi de la incidència territorial
de l'activitat econòmica de l'Estat és tenint en compte simultàniament tant els
ingressos com les despeses. Això es fa mitjançant les
balances fiscals, que és l'instrument comptable que es fa servir a
Alemanya, els EUA, el Canadà i Austràlia. L'any 2008, s'estima que el dèficit
fiscal de Catalunya es va situar al voltant de 21.000
milions d'euros. És evident que l'Estat espanyol no tracta a tots
els ciutadans igual des del punt de vista de la despesa.
Els falsos
arguments dels immobilistes (II)
Hi ha alguns intel·lectuals unionistes que no volen que Catalunya
tingui un finançament just i equitatiu. El seu objectiu polític, ocult darrere
de pretesos arguments acadèmics, és perpetuar l'enorme dèficit fiscal que
asfixia Catalunya, com a garantia de continuïtat de la situació de tracte
privilegiat que tenen altres territoris de l'Estat espanyol. A l'article del
passat 26 de maig ja vaig rebatre el fals argument basat en la premissa
"que no hi ha cap discriminació fiscal de Catalunya, perquè qui paga
impostos són les persones i no els territoris". Aquest raonament és el que utilitzen habitualment personatges com
Rodríguez Ibarra, Vidal-Quadras, Rosa Díez o José Bono.
Un altre argument que fan servir sovint els immobilistes en contra de
la reforma del sistema de finançament és el del superàvit del comerç exterior
de l'economia catalana en relació amb la resta de comunitats autònomes de
l'Estat. Aquest superàvit -que el 2008 va ser de
20.238 milions d'euros- ve donat per la diferència entre el que Catalunya
exporta a la resta de l'Estat i el que importa de les altres comunitats
autònomes. Segons aquest plantejament, el fet que les empreses
catalanes venguin més béns i serveis a la resta de l'Estat espanyol que el que
els catalans els comprem justifica l'existència del dèficit fiscal, el qual es
considera una espècie de "compensació" per aquest superàvit. La
falsedat d'aquest argument rau en el fet que ignora que, a canvi del dèficit
fiscal, els catalans no rebem res, mentre que a canvi del superàvit comercial
de
Catalunya, els ciutadans i empreses de la resta de l'Estat reben com a
contraprestació els béns i serveis que han comprat. Que
no ens facin confondre l'intercanvi comercial amb l'espoli fiscal.
Els falsos
arguments dels immobilistes (III)
El principal argument que utilitzen els que s'oposen a la reforma del
sistema de finançament autonòmic és la solidaritat
entre territoris. Aquest principi ha de complir tres criteris.
1.
Ordinalitat: un territori no pot
perdre posicions en el rànquing de PIB per càpita després de l'aplicació de la
solidaritat.
2.
Transparència: les condicions que ha
de complir un territori per poder ser beneficiari de la solidaritat han de ser
conegudes i quantificables. La UE estableix que les regions que tenen dret a
rebre transferències en aplicació de la solidaritat són aquelles amb un PIB per
habitant inferior al 90% de la mitjana europea.
3. Limitació
quantitativa: l'aportació de cada territori a la solidaritat ha de tenir un límit
per tal d'evitar excessos de contribució que perjudiquin el seu
desenvolupament.
Pel que fa a l'ordinalitat, l'any 2006, Catalunya va ser la quarta
comunitat autònoma de l'Estat en PIB per habitant abans de l'aplicació de la
solidaritat i, en canvi, va passar a ser la novena com a conseqüència del
dèficit fiscal. Pel que fa a la transparència, és obvi que a l'Estat espanyol
no n'hi ha: l'Aragó, la Rioja o Cantàbria -totes amb un PIB per habitant
superior a la mitjana espanyola haurien de contribuir a la solidaritat i, en
canvi, totes reben més transferències de l'Estat del que paguen d'impostos. Pel que fa a la limitació quantitativa, el Tribunal
Constitucional alemany va limitar la solidaritat interterritorial al 4% del PIB
de cada regió, mentre que el dèficit fiscal de Catalunya és del 10% del PIB. L'actual
model de finançament, doncs, no respecta cap dels tres criteris: no compleix
l'ordinalitat, no és transparent i és abusiu quantitativament per a Catalunya.
Això no és solidaritat, és un robatori.
Hi ha un quart
criteri que és que en un estat democràtic hi ha d’haver la voluntat de la
comunitat que ha d’ajudar. Pregunta que mai no ens han plantejat.
Per
ser solidari cal complir tres premisses:
·
Primer, voluntat d'ajudar
a qui ho necessita
·
Segon, quantitat de diners de
l'ajut que ha de ser pactada. Amb el Pla Marshall i amb la
reunificació alemanya es va pactar una quantitat estricta de diners
·
Tercer, l'ajuda ha de ser
limitada en el temps. El Pla Marshall es va limitar a 4 anys i la
reunificació alemanya a 10 anys
En
el cas de Catalunya no es compleixen cap de les tres premisses per ser
solidari:
·
Els catalans no hem decidit mai si volem ser
solidaris o no. Ens hi obliguen!
·
Fins fa poc l'estat espanyol no ens ha dit la
quantitat de diners de l'espoliació fiscal
·
I per al tercer punt, la durada en el temps és
indefinida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada