Presentació

Bloc per donar a a conèixer i compartir.

dilluns, 22 de juliol de 2013

Els falsos arguments dels immobilistes


Els falsos arguments dels immobilistes

 Emili Valdero / Joan A. Forès


Resistències a ser reformat

n   L'actual sistema de finançament de les comunitats autònomes té moltes resistències a ser reformat,

u
  sobretot per part dels representants polítics i socials d'aquells territoris que ara gaudeixen d'una situació de privilegi

u  i que reben més diners dels que els tocarien amb un model que fos just i equitatiu.


Territoris que paguen i territoris subsidiats



Territoris que paguen i territoris subsidiats
 Perpetuar l'enorme dèficit fiscal que asfixia Catalunya

Hi ha alguns intel·lectuals (?) unionistes que no volen que Catalunya tingui un finançament just i equitatiu.

n   El seu objectiu polític, ocult darrere de pretesos arguments acadèmics, és:

u    perpetuar l'enorme dèficit fiscal que asfixia Catalunya, altrament dit espoliació fiscal,

ncom a garantia de continuïtat de la situació de tracte privilegiat que tenen altres territoris de l'Estat espanyol.

 Pretesos arguments acadèmics

· Suposades discriminacions

1.                   Qui paga impostos són les persones i no els territoris…

2.                   Superàvit del comerç exterior de l'economia catalana en relació amb la resta de comunitats autònomes de l'Estat

3.                   Solidaritat entre territoris...



Argumentaris

 







Els falsos arguments dels immobilistes. Comentaris
Entre maig i juny del 2009, Emili Valdero, Doctor en economia i professor titular de la Universitat de Barcelona, va publicar 3 articles al diari AVUI, Economia, els dies 19/5, 2/06 i 12/06 del 2009. Els tres articles expliquen científicament els perquès de l’immobilisme de les comunitats autònomes espanyoles instal·lades en el subsidi o sigui la contínua recepció de diners de l’estat (sopa boba) provinents dels ajuts europeus i provinents de Catalunya.
Introduïm tot seguit les premisses:
·       Per aclarir conceptes cal citar primer el començament d’un article del mateix Valdero, comentat el 21 de juliol del 2011:
o   Les comunitats autònomes de règim comú són aquelles que no recapten directament ni regulen ni inspeccionen els impostos que paguen els seus ciutadans. Els ingressos que alimenten els pressupostos d'aquestes comunitats provenen, fonamentalment, de la participació en una part de la recaptació d'una cistella d'impostos estatals, que s'anomenen tributs cedits.
·       En segon lloc cal recordar com hem explicat molts cops, per exemple el 23/11/10, què són les Balances Fiscals:
o   Com acabem de dir l’estat espanyol recapta impostos (IRPF, IVA, Impost de Societats, Impostos especials) de les comunitats autònomes. Tots els impostos espanyols van a parar a una cistella comuna. A continuació l’estat amb criteris indesxifrables inverteix part d’aquesta cistella en les comunitats autònomes, en forma de pagaments en efectiu i en forma d’inversions en infraestructures (forma part de la curiosa manera de repartir que la inversió i despesa en el Museu Reina Sofia de Madrid es sostragui amb una certa proporcionalitat a cada comunitat autònoma (?), però en canvi la inversió i despeses del MNAC l’hagi de pagar íntegrament Cayalunya (???).
·       En definitiva, un cop calculades les Balances Fiscals (explicat a bastament en altres apunts) poden passar dues coses:
·       Que hi hagi Superàvit Fiscal si l’estat inverteix més del que recapta d’impostos
·       Que hi hagi Dèficit Fiscal, que és el nostre cas, si l’estat inverteix menys del que recapta en impostos
·       El PIB, Producte Interior Brut de Catalunya, el 2008 fou de 216.923 milions €.
·       El dèficit fiscal de Catalunya fou de 22,000 milions€ que significa un 10,2% de PIB. Diners que anualment van a Madrid en impostos, que omplen el fons comú i que un cop repartit aquest fons comú no tornen en forma d’inversions a Catalunya.
·       I aquesta manca d’inversió va creixent. Al 1994 era de menys de 5.000 milions€, el 2008 era de 22.000 milions€ i a dia d’avui deu ser força superior a 24.000 milions €
 
I ara els articles de l’Emili Valdero:
Els falsos arguments dels immobilistes (I)
L'actual sistema de finançament de les comunitats autònomes té moltes resistències a ser reformat, sobretot per part dels representants polítics i socials d'aquells territoris que ara gaudeixen d'una situació de privilegi i que reben més diners dels que els tocarien amb un model que fos just i equitatiu.
Un dels arguments que esgrimeixen els immobilistes és que no hi ha cap discriminació fiscal de Catalunya, perquè qui paga impostos són les persones i no els territoris i, com a conseqüència, els contribuents catalans són tractats per Hisenda exactament igual que els contribuents de qualsevol altre lloc. La falsedat d'aquest argument és que ignora deliberadament que l'activitat econòmica del govern de l'Estat és dual, no només recapta impostos, sinó que
també realitza despeses.
L'afirmació de l'argument anterior només té en compte el vessant dels ingressos de l'Estat i deixa de banda la seva despesa; ignora el territori on es materialitza i on es localitzen els perceptors dels seus pagaments. És una visió esbiaixada i els qui la utilitzen no són neutrals respecte al tema analitzat: fan servir aquest argument de manera demagògica per manipular els ciutadans de bona fe. La forma correcta de fer l'anàlisi de la incidència territorial de l'activitat econòmica de l'Estat és tenint en compte simultàniament tant els ingressos com les despeses. Això es fa mitjançant les balances fiscals, que és l'instrument comptable que es fa servir a Alemanya, els EUA, el Canadà i Austràlia. L'any 2008, s'estima que el dèficit fiscal de Catalunya es va situar al voltant de 21.000 milions d'euros. És evident que l'Estat espanyol no tracta a tots els ciutadans igual des del punt de vista de la despesa.
Els falsos arguments dels immobilistes (II)
Hi ha alguns intel·lectuals unionistes que no volen que Catalunya tingui un finançament just i equitatiu. El seu objectiu polític, ocult darrere de pretesos arguments acadèmics, és perpetuar l'enorme dèficit fiscal que asfixia Catalunya, com a garantia de continuïtat de la situació de tracte privilegiat que tenen altres territoris de l'Estat espanyol. A l'article del passat 26 de maig ja vaig rebatre el fals argument basat en la premissa "que no hi ha cap discriminació fiscal de Catalunya, perquè qui paga impostos són les persones i no els territoris". Aquest raonament és el que utilitzen habitualment personatges com Rodríguez Ibarra, Vidal-Quadras, Rosa Díez o José Bono.
Un altre argument que fan servir sovint els immobilistes en contra de la reforma del sistema de finançament és el del superàvit del comerç exterior de l'economia catalana en relació amb la resta de comunitats autònomes de l'Estat. Aquest superàvit -que el 2008 va ser de 20.238 milions d'euros- ve donat per la diferència entre el que Catalunya exporta a la resta de l'Estat i el que importa de les altres comunitats autònomes. Segons aquest plantejament, el fet que les empreses catalanes venguin més béns i serveis a la resta de l'Estat espanyol que el que els catalans els comprem justifica l'existència del dèficit fiscal, el qual es considera una espècie de "compensació" per aquest superàvit. La falsedat d'aquest argument rau en el fet que ignora que, a canvi del dèficit fiscal, els catalans no rebem res, mentre que a canvi del superàvit comercial de
Catalunya, els ciutadans i empreses de la resta de l'Estat reben com a contraprestació els béns i serveis que han comprat. Que no ens facin confondre l'intercanvi comercial amb l'espoli fiscal.
Els falsos arguments dels immobilistes (III)
El principal argument que utilitzen els que s'oposen a la reforma del sistema de finançament autonòmic és la solidaritat entre territoris. Aquest principi ha de complir tres criteris.
1.       Ordinalitat: un territori no pot perdre posicions en el rànquing de PIB per càpita després de l'aplicació de la solidaritat.
2.       Transparència: les condicions que ha de complir un territori per poder ser beneficiari de la solidaritat han de ser conegudes i quantificables. La UE estableix que les regions que tenen dret a rebre transferències en aplicació de la solidaritat són aquelles amb un PIB per habitant inferior al 90% de la mitjana europea.
3.       Limitació quantitativa: l'aportació de cada territori a la solidaritat ha de tenir un límit per tal d'evitar excessos de contribució que perjudiquin el seu desenvolupament.
Pel que fa a l'ordinalitat, l'any 2006, Catalunya va ser la quarta comunitat autònoma de l'Estat en PIB per habitant abans de l'aplicació de la solidaritat i, en canvi, va passar a ser la novena com a conseqüència del dèficit fiscal. Pel que fa a la transparència, és obvi que a l'Estat espanyol no n'hi ha: l'Aragó, la Rioja o Cantàbria -totes amb un PIB per habitant superior a la mitjana espanyola haurien de contribuir a la solidaritat i, en canvi, totes reben més transferències de l'Estat del que paguen d'impostos. Pel que fa a la limitació quantitativa, el Tribunal Constitucional alemany va limitar la solidaritat interterritorial al 4% del PIB de cada regió, mentre que el dèficit fiscal de Catalunya és del 10% del PIB. L'actual model de finançament, doncs, no respecta cap dels tres criteris: no compleix l'ordinalitat, no és transparent i és abusiu quantitativament per a Catalunya.
 

Això no és solidaritat, és un robatori.

Hi ha un quart criteri que és que en un estat democràtic hi ha d’haver la voluntat de la comunitat que ha d’ajudar. Pregunta que mai no ens han plantejat.

Per ser solidari cal complir tres premisses:

·       Primer, voluntat d'ajudar a qui ho necessita

·       Segon, quantitat de diners de l'ajut que ha de ser pactada. Amb el Pla Marshall i amb la reunificació alemanya es va pactar una quantitat estricta de diners

·       Tercer, l'ajuda ha de ser limitada en el temps. El Pla Marshall es va limitar a 4 anys i la reunificació alemanya a 10 anys

 

En el cas de Catalunya no es compleixen cap de les tres premisses per ser solidari:

·       Els catalans no hem decidit mai si volem ser solidaris o no. Ens hi obliguen!

·       Fins fa poc l'estat espanyol no ens ha dit la quantitat de diners de l'espoliació fiscal

·       I per al tercer punt, la durada en el temps és indefinida.

 Això no és solidaritat, és un robatori.
 










 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada